La SAFA: una fàbrica que va fer créixer Blanes - Maria López Moya

 

El treball de Maria explica com la fàbrica SAFA va ajudar a fer créixer Blanes durant el segle XX. Quan va obrir, van arribar moltes famílies d’altres llocs d’Espanya per treballar-hi. Això va fer que es construïssin barris sencers com San José de la Muntanya, Els Pins i Ca La Guidó.

També ens parla dels seus dos avis, Alfonso i Mariano, que van treballar a la fàbrica i van fer la seva vida al poble. A més de feina, la SAFA també donava serveis com cases, escoles, una botiga amb preus més baixos i colònies per als nens. També van posar autobusos per portar la gent des dels barris fins a la fàbrica.

Però no tot va ser positiu. Molts treballadors es van posar malalts per culpa dels productes químics que es feien servir, i la fàbrica també va contaminar l’aire i l’aigua.  

Ara la fàbrica —que ara es diu Nylstar— fa temps que produeix poc i ha passat èpoques que han estat a punt de Tancar. L’Ajuntament vol evitar-ho per no perdre els pocs llocs de treball que queden i perquè la en el seu dia la SAFA va ser molt important per Blanes.

Blanes per a molts és un poble, però en termes de població, hauríem de parlar d’una ciutat. Es tracta d’una ciutat formada per vint-i-quatre barris, nou dels quals van ser construïts a partir de la fundació i obertura de la fàbrica de teixits SAFA (Sociedad Anónima de Fibras Artificiales). Una fàbrica que actualment fa mesos que no produeix cap filatura, amb uns empresaris que volen acomiadar la poca plantilla que queda i tancar-la definitivament. L’Ajuntament està en plenes negociacions per impedir que això passi; per una banda, perquè volen mantenir els llocs de treball, i per l’altra, per la importància que ha tingut la SAFA per Blanes.

L’any 1923 es constituïa com a societat, i tres anys més tard, es produïa el primer fil de seda. Es tractava de la primera societat espanyola de fibres artificials i va ser fundada pels germans Vilà Marquès. Tal com explica el llibre L’Abans, Blanes; la ubicació de la fàbrica es va escollir per la proximitat amb el riu Tordera, amb l’estació de ferrocarril (des d’on arribava la matèria primera) i amb el port marítim (per on es podia transportar material).

La mà d’obra procedent de tota Espanya

El creixement de la fàbrica va portar a demanar mà d’obra de tot arreu, fent que arribés una gran onada migratòria no només dels pobles del voltant, sinó també d’Andalusia, Extremadura, Granada i Múrcia. Això explica que gran part de la població actual de la vila tingui orígens i família a altres indrets d’Espanya.

L’avi Alfonso tenia vint-i-sis anys quan va decidir venir a viure a Blanes des d’un poble de Múrcia anomenat Moratalla. Era l’any 1946, i amb un contracte de la SAFA sota el braç va emprendre el viatge fins al poble de la Costa Brava, amb la intenció d’acabar trobant feina a una fàbrica de Sabadell, on tenia família. Aquesta opció no acabar materialitzant-se, així que la seva llar va acabar sent Blanes. Va ser una de les prop de 600 persones de fora de la província de Girona que van arribar a Blanes aquell any, tal com explica al llibre El Paisatge Humà de la costa Brava d’Yvette Barbaza.

Va començar a viure al Molí. El Molí era el lloc que habilitava la fàbrica als treballadors nouvinguts (generalment homes joves i solters), perquè hi poguessin viure. Quan aquest espai es va quedar petit, van haver de buscar altres mesures.

Les solucions al problema de l’habitatge

La primera va ser la de proporcionar als treballadors materials per poder construir la seva pròpia casa. Tal com s’explica al llibre Els Pins, va ser al barri de San José de la Muntanya, com se'l va anomenar llavors. Es tractava d’obres sense supervisió i fetes, com diu el nom del barri, al costat de la muntanya; això va causar despreniments i la intervenció de les institucions que van acabar de dissenyar el barri. No és d’estranyar doncs que l’avi Alfons construís casa seva al carrer Miramar, el paral·lel al de Sant Josep, tocant també a la muntanya. Primer va comprar el terreny i, a mesura que va tenir diners es va anar construint la casa, fins que finalment, va anar a Múrcia a casar-se i va tornar a Blanes per formar-hi una família.

D’altra banda, l’avi Mariano, blanenc de naixement, també treballava a la SAFA, a la mateixa secció de filatura que l’avi Alfonso, però en un altre torn. El 1947, en vista de la manca de llocs per als treballadors de la fàbrica es van començar a construir les 175 vivendes del Grup Nostra Senyora del Vilar, a l’actual barri d’Els Pins, i va decidir presentar-se al sorteig. “Eren cases destinades només a treballadors de la SAFA i, diuen les males llengües que si tenies contactes amb el règim ho tenies més fàcil”, explica el pare. La gent del poble les anomenava —i encara ho fan— “Les Cases Barates”, pel baix preu que van costar en el seu moment. L’avi Mariano no volia anar-hi a viure perquè “no hi havia res”: el barri es va construir des de zero, sobre un pla. L’any 1961 el barri ja estava en ple funcionament, però el problema no es resolia. Tal com explica el llibre Els Pins, és llavors quan es van construir els barris de Mas Enlaire, la carretera de Lloret i Ca La Guidó (també anomenat “els pisos de la SAFA”).

Que els dos avis treballessin a la fàbrica no és ni casualitat ni un fet estrany a la població de Blanes. L’any 1950 la fàbrica tenia 1300 treballadors, més de la meitat de la població de llavors tal com explica L’Abans, Blanes. I el 1973 en tenia 2500, havia augmentat 1200 treballadors en només vint-i-tres anys.

Els serveis per als treballadors

La SAFA disposava de diferents serveis que oferia als seus treballadors per fer més fàcil la seva vida. Per una banda, tal com explica la revista Blanda, per mirar d’afavorir l’adquisició de queviures a preus inferiors als  del mercat, l’empresa va instal·lar un economat al passeig Cortils i Vieta, entre els passatges de Pere Roure i Ballaire. La van anomenar Cooperativa U. O. SAFA i hi podien anar a comprar els treballadors. A més, va habilitar una escola de primària a un edifici d’oficines de la fàbrica perquè estigués més propera per a les famílies (de grans empresaris de la fàbrica) que vivien a les colònies properes anomenades el Racó Blau i el Racó Groc. 

Relacionat amb l’educació, va crear una escola laboral que estava vinculada a la Universitat Industrial de Barcelona i es podien fer cursos de peritatges especialitzats, mestria i oficialia industrials. Alhora, organitzava anualment unes colònies per als fills dels treballadors, els nens anaven a una casa i les nenes a una altra. Es tractava de colònies, com era l’època, molt estereotipades, les noies feien tallers de costures, entre d’altres i els nois, en general, esports. És difícil ser blanenc o blanenca i no haver-ne sentit mai a parlar, moltes persones que ara tenen entre 45 i 60 anys es coneixen i recorden anècdotes d’aquests espais d’oci.

La xarxa de transports

La SAFA va propiciar també un gran desenvolupament amb relació als transports blanencs. En primer lloc, el servei de tren havia arribat a Blanes l’any 1859, però va ser l’any 1929 quan es va inaugurar la nova estació, la que encara està en servei. El tren servia perquè tots aquells treballadors dels voltants de Blanes arribessin a la fàbrica procedent de Tordera, Malgrat de Mar i altres poblacions del Maresme. La fàbrica està molt a prop de l’estació —dirigint-te a buscar el tren, passes per la mateixa porta de la SAFA (actualment Nylstar)—, de manera que els treballadors anaven a peu des de l’estació a la feina. A més, el tren oferia la possibilitat de transportar tant matèries primeres per fabricar els teixits, com els productes ja finalitzats per ser venuts, tal com explica L’Abans, Blanes. Encara avui, en arribar a Blanes en tren des de Malgrat de Mar, es pot veure com una de les vies entra cap a la fàbrica. Actualment, està tallada per un mur, però la via segueix fins acabar en un pati de la SAFA.

En segon lloc, la gran quantitat de barris que es van haver de construir per pal·liar la manca d’habitatges va fer que els obrers ja no visquessin a prop de la fàbrica, sinó que vivien relativament lluny. És per això que es va posar en marxa tot l’entramat de bus urbà que recorria tots els barris per dur els treballadors fins a la SAFA. A més també cobria el recorregut entre el poble i l’estació de ferrocarril.

Actualment, aquest trajecte entre el poble i l’estació és ben curt, ja que hi ha cases fins a cinc minuts de l’estació. Tots els barris que es van formar gràcies a la SAFA van portar a crear-ne de nous al voltant d’aquests. És el cas del barri d’Els Pins, on seguint fins a la punta del Tordera, es va construir tota la part turística durant els anys setanta. Actualment continua sent una zona d’oci amb gran activitat a l’estiu. Un altre exemple és el cas d’Els Pavos i Can Borrell, sorgits en aquest ordre després de la creació del barri Quatre Vents. A part d’habitatges, la situació de la SAFA va propiciar a crear a la zona una gran quantitat de naus que han acabat sent un gran polígon industrial i comercial. Allà es poden trobar des de grans botigues, fins a cinemes passant per petites indústries. Aquest polígon limita amb Can Borell, Mas Cremat i Mas Florit, convertint així la SAFA i l’estació de ferrocarril en espais que estan als extrems de la ciutat, però no queden allunyades de la vida ciutadana.

Els problemes dels productes químics

La SAFA va ser part de la creació de Blanes com l’entenem actualment, però no tot van ser beneficis per als ciutadans. Els dos avis treballaven a la planta de filatura, juntament amb moltes persones més. L’avi Alfonso patia EPOC, un trastorn pulmonar que es caracteritza per l’existència d’una obstrucció de les vies respiratòries, generalment és progressiva i irreversible. La causa d’aquesta malaltia era, per una banda, el tabac, i per l’altra, “l’aire tòxic que respirava quan treballava”, segons explica la mare. Un article de Juli Baca escrit a la revista Blanda, explica com el sulfur d’hidrogen (o àcid sulfhídric) “es desprenia en el moment en què el xantat sòdic de la cel·lulosa es transformava novament en cel·lulosa en forma de fil, mitjançant un bany d’àcid sulfúric i sulfat sòdic, que tenia lloc a la secció de filatura”. Afegeix que un litre del gas en dos-cents litres d’aire podien tenir conseqüències fatals i, en quantitats més reduïdes, els efectes eren en proporció directa a la concentració de l’aire que es respirava. Explica que “hi havia, però un factor agreujant: els efectes nocius d’aquest àcid al cos humà són acumulatius”.

Però aquesta no era l’única malaltia causada per productes químics de la fàbrica. Juli Baca explica també com, en el procés de la transformació de la cel·lulosa del paper en fil cel·lulòsic sedós, intervenia un dissolvent altament tòxic, anomenat sulfur de carbó. Aquest líquid, altament inflamable, bullia a 60 graus i la respiració dels seus vapors, segons Baca, “provocava una malaltia irreversible amb dolors intensos als ossos i les articulacions”. Qui respirava aquest gas eren els operaris de la secció i preparació. També cal destacar que la planta de filatura tenia una gran quantitat d’humitat i temperatures de 24 i 25 graus que també afectaven la salut dels treballadors. Els reparadors de màquines també estaven exposats a malalties, en aquest cas el saturnisme, causat per respirar plom mentre soldaven les grans màquines.

L’avi Alfonso va morir a causa de la malaltia respiratòria, però mai va denunciar res. La mare explica que “el van comprar, a canvi de no denunciar-ho, el van deixar cobrar el 100% del sou després d’agafar la baixa. Ho van fer amb molts”. 

No només els treballadors es van veure afectats pels productes químics que utilitzava la fàbrica. Baca explica com, en el període en què ell va treballar allà (1949-1958), els líquids residuals de les diferents fases de la fabricació eren abocats a les rieres de Jalpí i Valldeburg, i que van arribar a cremar i arruïnar les terres fèrtils de conreu situades a la carretera de Malgrat i El Racó d’En Portes, que es regaven amb l’aigua d’aquestes rieres. A més, aquestes aigües residuals anaven a parar al mar, contaminant l’aigua de la punta de la Tordera i de Santa Anna. Explica, però, que l’espai que més ho va patir va ser la franja entre Sa Palomera i els primers dos-cents metres de la platja de S’Abanell, on encara hi ha una sortida de la riera que dona al mar.

Podem veure, doncs, com la SAFA ha estat clau perquè Blanes creixés i es convertís en la ciutat que és actualment. La demografia, els barris, els serveis i els transports van créixer gràcies al fet que els germans Vilà Marquès van decidir establir la fàbrica a Blanes. Així i tot, va haver-hi molts punts negres causats per la contaminació, tant per a la salut dels treballadors, com per a la de la resta de ciutadans de Blanes.

Maria López Moya